Entre la crítica i el respecte cap el món

La realitat, aquest teixit de veus, traspassa la sorprenent capacitat de pixelar-se si s’hi mira de molt a prop. Cada serrell de la seva veritat se submergeix en el dens magma de les mentides piadoses, de les veritats malaltes, dels costums assumits sense judici, de la voraç necessitat de treure cap donant colzades a testes alienes.

La nostra realitat coral Balear passa, sense remissió, pel present si volem tenir un futur. El passat és ampli i ha estat generador de present. Però convé revisar el nostre ara per a no repetir els errors dels quals som esclaus.

I quan parlem de realitat Balear, per molt que m’apesari, hem de circumscriure-la a l’àmbit de Mallorca, no sols per ser l’illa gran i, per tant, la que alberga les possibilitats majors, sinó pel que alguns totems del món coral han concedit perquè en la resta d’illes la qualitat coral no tingui lloc. El centralisme ha fet la seva part, dit està, però també la perifèria és contributiva al seu propi ostracisme. Ningú se salva. En qualsevol cas -com va dir el poeta- „no és trista la veritat, el que no hi té és remei“.

En aquest context, cal valorar -potser, especular- sobre quin serà el futur de l’entitat coral més emblemàtica de les nostres illes com és la Coral Universitat Illes Balears. Referent coral local, conegut i valorat en tot l’estat i admirat per l’aconseguit en més de quatre dècades mereix una atenció al que passarà en el futur més pròxim tenint en compte com s’estan esmolant les ungles els qui es postulen com a successors del seu director, artífex, creador i mentor de bona part dels cantaires més preparats i solvents de l’illa.

La nostra realitat coral Balear passa, sense remissió, pel present si volem tenir un futur. El passat és ampli i ha estat generador de present. Però convé revisar el nostre ara per a o repetir els errors dels quals som esclaus.

Estan, d’un costat els que posen en boca aliena la voluntat de postular-se. Ocults, mancats de la suficient valentia per a manifestar-se obertament com correspondria davant una porta laboral d’una entitat pública, prefereixen remoure les opcions agotzonats esperant la seva oportunitat. Aquests, es basen en qüestions laborals i sindicals per a vaticinar una ràpida i neta sortida del director titular de la Coral.

Aliens com són al talent, conspiren perquè uns altres quedin exposats quan mai han manifestat ni desitjat aquest lloc. Nogensmenys, ignoren que a més de tenir poques paperetes per a ostentar una possibilitat, s’inclinen a defensar una vida artística limitada en el temps, per edat. 

Potser obliden que un gran director, referent per a tots els directors d’Europa com va ser Erik Eriksson va mantenir el seu lloc al capdavant del cor fins que les seves forces i les seves capacitats li ho van permetre. Tenia 96 anys. Algú pensa que aquest talent hauria d’haver-nos privat de la seva saviesa i del seu art per una qüestió d’edat? No seré qui defensi una il·legalitat, espero que se sobreentengui, sí que lamento, però,  que el talent i les capacitats musicals comptin menys. 

Evidentment, el parangó no se sustenta quant a les qualitats però sí en el fons de la qüestió. I les preguntes no són còmodes, però sí necessàries: Deuria Joan Company abandonar la direcció de la Coral Universitat Illes Balears o, per contra, continuar el seu llegat fins que li ho permeti la biologia? Qui, en tal cas, estaria en disposició i capacitació per ser lloat com a substitut o substituta? Quin seria el futur immediat de la Coral? Quin tipus de procés hauria de dur-se a terme?

Aliens com són al talent, conspiren perquè uns altres quedin exposats quan mai han manifestat ni desitjat aquest lloc. Nogensmenys, ignoren que a més de tenir poques paperetes per a ostentar una possibilitat, s’inclinen a defensar una vida artística limitada en el temps, per edat.

Com a autor d’aquest article, em declaro totalment responsable de les meves paraules que no són unes altres que les que dirigeixen sempre la meva constant obstinació que el món coral a Balears sigui de primer nivell. Així i encara que m’he manifestat en nombroses ocasions per la necessitat de comptar amb un cor professional a les nostres illes, també l’he fet per a constatar que la Coral és, amb molt, el millor cor amateur de les illes.

I, com a director de cor, defenso que la gestió de resultats d’una formació és directament proporcional a la qualitat del seu director, tant musical com logísticament. També, els errors son computables als directors.

Per tant, m’atreveixo a contestar que qui aconsegueix mereix. En aquest sentit, més enllà dels rumors de bar i capella, més enllà dels desitjos espuris de provocar i d’assenyalar pels qui volen el lloc costi el que costi, dels qui confabulen per a no semblar el que són, els que -en definitiva- han estat domesticats encara que no ho sàpiguen, seria un gran error que qui ha construït un edifici coral quasi únic en tot l’estat sigui rellevat.

I si la situació laboral, contractual, de catalogació del seu lloc de treball, etc. no és compatible amb això, que el talent i el treball sigui valorat sobre totes les coses. 

Com a director de cor, defenso que la gestió de resultats d’una formació és directament proporcional a la qualitat del seu director, tant musical com logísticament. També, els errors son computables als directors.

Tots els directors arribarem (espero) a la mateixa edat que Joan Company el que suposa posar un horitzó en la nostra eventual ocupabilitat com a directors no massa lluny. Volem el mateix per a nosaltres? Així doncs, em semblaria un desficaci fomentar una sortida en el curt termini perquè -i aquí contesto a la segona qüestió- el substrat social i humà que es deriva de la creació de la Coral (i les seves seccions) quedaria absolutament demolit i difícilment reconstruible.

I, qui seria el digne successor? Malauradament, ningú a Mallorca està capacitat o capacitada objectivament per a suportar una estructura semblant ni des de la gestió i -molt menys- com a director o directora. Durant dècades s’ha desfavorit qualsevol possibilitat de formació a l’illa que hagués derivat en una generació de bons directors.

Només, com un minúscul cristall brillant sota la llum de la lluna en el desert, hi ha hagut un conat formatiu que el propi gremi -eixe nou lobby coral- s’ha encarregat de fer-ho desaparèixer.

En definitiva, aplaudint els encerts i assenyalant els errors com ens correspon per a continuar creixent com a col·lectiu, desitjo que només la decisió personal de Joan Company sigui obstacle per a la seva substitució i, quan arribi aquest moment, es faci una selecció amb mèrits tant documentals com -sobre tot- de talent.

Cal no oblidar que els mèrits es fan en els escenaris i no en els despatxos. així com demostratius d’una òptima gestió humanística i musical. Ambdues escassegen entre els llops que s’estan repartint la pell del xai quan encara està viu i cuejant.

Joan F. Ballesteros
director de cor